Una família de catalanoparlants a València

Autor:
Nausica Solà

El fet d’haver participat a l’Estada Lingüística va ser per a mi un moment de reflexió sobre els motius pels quals estudio català. Durant aquells dies ens van demanar moltes vegades per què havíem començat a estudiar-lo, però ningú no ens va demanar per què havíem volgut participar a l’Estada per continuar millorant-ne les nostres habilitats lingüístiques.

La majoria de les persones decideix estudiar qualsevol tema que sigui útil, per exemple, una llengua molt estesa al món o temes científics. Així que, al meu parer, ens hem oblidat de quina és la substància de l’ésser humà: la cultura. La cultura, això que cultivem i que ens fa créixer. Perpetuar l’estudi de la cultura ens recorda d’on som i ens té connectats al nostre origen, aprenent cada dia més.

Aprendre català per a mi va ser una casualitat: hi havia un curs de lliure elecció a la meva universitat i com que ja estudiava llengua i literatura castellana i coneixia una mica la situació sociolingüística a Espanya, vaig pensar que aprendre català podia ser interessant per aprofundir més en aquests estudis. Però només ara, després d’estes dues setmanes, he entès el motiu pel qual continuo apassionada pel català.

Encara que es pugui parlar de llengua minoritzada (el català té 7 milions de parlants), estudiar-lo m’ha fet més propera a les persones. En general, estudiar llengües minoritzades et fa sentir com el sastre que cus amb fil roig, crea xarxes socials i contribueix a la supervivència de les petites varietats culturals. Per això, l’Estada a València em va semblar un món xicotet, creat per nosaltres que compartim un idioma comú, però que no volia tancar-se en si mateix. Tot al contrari, durant les classes tots vam tenir la possibilitat de parlar de la situació lingüística al nostre país i vam descobrir, per exemple, què passa a Galícia o a Mèxic, on les llengües indígenes estan a punt de desaparèixer. Així que. mentre parlàvem, fèiem la volta al món parlant una llengua coneguda per “poques” persones: això va ser realment fantàstic!

A més a més, vam tenir uns professors súper valencians – en Pau i l’Aina- que van presentar-nos la cultura i el patriotisme local d’una manera interessant i divertida. La ciutat ens va rebre amb els braços oberts i, gràcies a guies especials, pèrits del país Valencià, ens vam anar impregnant de cultura per tot arreu.

No podré oblidar mai les emocions que vaig sentir quan caminava per primera vegada pel cor de la ciutat, passant per racons d’ importància històrica, acompanyada de les llegendes que ens contava en Vicent. Tampoc tot el que va ensenyar-nos la Isabel durant les visites a l’Albufera, Sueca, Sagunt i a la seu de l’Acadèmia Valenciana. Sense ella no hauria sigut el mateix. I què us he de dir de la visita a l’estudi de televisió o de les entrevistes que ens van fer per conèixer per què estudiem català? Tampoc podré oblidar fàcilment la barreja d’emocions durant l’última classe: vam començar posant cançons d’Òscar Briz i vam acabar cantant altres cançons que volíem compartir amb els companys pel seu significat. Ni el concert final del cantautor valencià, Òscar Briz, ni la festa abans del comiat. Tot plegat van ser situacions màgiques!, com quan cantàvem junts al metro de camí a la residència.

Crec que aquest escrit no serà suficient per entendre el privilegi que vam tenir de formar part d’aquest equip. Jo em vaig sentir acollida per una “petita” gran família de catalanoparlants, em vaig sentir còmoda parlant una llengua que no és la meva, i vaig sentir el poder que tenen els éssers humans si actuen junts amb un desig comú. En aquestes ocasions és quan torno a confiar en la força de les persones i tinc l’esperança de poder dur a terme els nostres ideals.

Text d’Ylenia De Riccardis, estudiant de català de la Universitat de Milà

Juliol 2019