01/06/2020

Les coses que realment hem fet aquest curs inexistent

Etiquetes: Budapest, confinament, conversa, ELTE, Irene Solà, Josep Lluís Badal, Literatura, Traducció

Diu que l’ofici de traductor vol calma, paciència, recolliment, quietud. També diu que aquesta pandèmia ens ha portat coses bones: que hem après a estar més amb nosaltres mateixos, que ens hem adonat que podem funcionar d’una manera diferent, que podem aturar-nos i pensar. Se’n diuen moltes, de coses, i, francament, a la pràctica, hem fet el que hem pogut.

Potser perquè les condicions hi afavorien, un dels cursos que aquest semestre ha anat més bé a l’ELTE ha estat el de pràctiques de traducció català-hongarès. Quatre alumnes, un insigne catalanòfil hongarès, un lector que passava per allà, dos textos, un autora i un autor: Irene Solà i Josep Lluís Badal, Els dics i Les coses que realment han vist aquests ulls inexistents. «Happy few», que en dirien els pedantets.

I potser sí que és veritat que no cal complicar-s’hi, que ben sovint les coses que realment funcionen són les més senzilles: a classe llegien els textos i els comentaven; a casa els traduïen i, de tant en tant, un cop cada dues setmanes, hi havia una sessió de correcció. Aquesta dinàmica es va mantenir igual després que les autoritats hongareses decidissin clausurar la universitat: les sessions de lectura i comentari es feien per videotrucada; les de correcció, per correu electrònic.

Si tot plegat hagués anat com havia d’anar, el curs hauria culminat amb la visita d’un dels autors a la universitat. Acaballes d’abril, el matí entrant per la finestra oberta, potser amb el cant d’una merla. Una hora i mitja de conversa amb els alumnes de traducció i, després, a la tarda, la festa de Sant Jordi amb la resta d’alumnes de català: roses, llibres, el lliurament del premi de traducció, la lectura de textos en veu alta, el berenar i, entre pa amb tomàquet, talls de pastís i gots de plàstic bruts de vi, una conversa més distesa dissoldria la timidesa del matí.

Però no podia ser. Tots estàvem igual: s’havien cancel·lat fires literàries, clubs de lectura, trobades, viatges. A poc a poc l’Instagram i el Llutube s’omplien de presentacions de llibres, de recitals, de converses entre autors. I si aprofitàvem que el coronavirus havia posat el món de la cultura (encara més) de cap per avall per prendre una mica de temps als escriptors que els alumnes havien traduït? Pensant-hi una mica, una conversa per Zoom també tenia avantatges, en un cert sentit podia ser molt més pràctica, més còmoda, més ecològica que una visita a la universitat.

I vet aquí que una tarda de divendres de començament d’abril vàrem poder parlar amb la jove autora Irene Solà, que llavors encara no era la flamant guanyadora del premi europeu de literatura. Les alumnes havien preparat una llista de preguntes que ens varen portar a parlar de la trajectòria artística de la Irene, de la seva literatura, de la seva vida, de la Plana de Vic, de les seves novel·les, del que escriu ara mateix, de literatura en general, de la traducció, de la salut del català, de la vida a Hongria, de literatura hongaresa… I vàrem acabar llegint el fragment que havíem treballat d’Els dics en català i en hongarès. Quan vàrem mirar el rellotge, vàrem caure d’esquena: havien passat dues hores i mitja! Una conversa així, en una aula, hauria estat impossible, sobretot perquè segurament tots portàvem pantalons de pijama.

Veient com de bé havia anat tot, vàrem decidir repetir l’experiència amb el segon autor, Josep Lluís Badal. En aquest cas, amb la resposta a la primera pregunta el torrent discursiu de Badal va desbordar (anava dir els dics del guió, però m’ho estalviaré) el guió que havien preparat les alumnes, i les seves reflexions ens varen portar a una conversa més o menys improvisada, lleugera però profunda, sobre la literatura, l’art, la vida, el pas del temps, la situació actual, la llengua i la literatura catalanes, la llengua i la literatura hongareses, l’experiència de l’autor a Hongria, l’experiència de les traductores a Catalunya… Al cap de gairebé tres hores, la conversa va acabar, un altre cop, amb la lectura en hongarès del fragment traduït de les alumnes, i la promesa de no perdre el contacte. Un contacte que, com ens recordava Badal en un missatge posterior, tant en el seu cas com en el d’Irene Solà, havia començat molt abans de la conversa: els textos ens havien unit i, en aquesta mena de connexions, no cal pas patir pels problemes tècnics.