XI Jornada catalanohongaresa

Autor:
Carles Dachs

Si fóssim de la broma, diríem que una Jornada catalana en una universitat de l’estranger es fa amb una gran quantitat d’intuïcions, amb una certa quantitat d’imponderables, amb agonies i amb resurreccions de l’ànima, amb exaltacions, amb desenganys, amb reserves de memòria involuntària… tota una alquímia. Seria, evidentment, una exageració, un acudit suat i pedantet, sense gens de gràcia, però contindria un bri de veritat: qui treballa a l’estranger amb el català i organitza activitats de difusió de la llengua i la cultura catalanes hi posa tots els recursos que té a l’avast amb l’esperança que sigui un èxit, però mai no té la certesa absoluta de saber si allò que fa funcionarà o no fins que no ha passat. Poder explicar que finalment tot va anar com una seda és, doncs, una gran satisfacció.

La Jornada catalanohongaresa, també anomenada Jornada Catalunya-Hongria, és un acte acadèmic que se celebra cada any (i ja en fa onze!) a Hongria en una de les dues universitats que ofereixen estudis de llengua i cultura catalanes, a Budapest i a  Szeged de manera alternativa, el segon dijous del mes de novembre. A part de les sessions acadèmiques, que solen tenir un eix vertebrador i que tenen lloc al matí, s’hi organitzen, durant tot el dia, activitats culturals i lúdiques que les acompanyen i les complementen. L’any passat la Jornada va tenir lloc a Szeged i aquest any tocava a Budapest.

Quan, l’hivern passat, ens vam reunir per projectar la Jornada d’enguany, ens vam adonar que el calendari d’efemèrides de la cultura catalana ens oferia dues perles: els vuitanta anys de l’exili republicà i els cinquanta anys de la publicació de la segona versió d’Aloma de Mercè Rodoreda. Si a això hi afegíem que hi havia prevista la publicació d’un llibre que aplegaria la traducció a l’hongarès de La plaça del Diamant i El carrer de les Camèlies, era lògic que dediquéssim la Jornada a la figura i l’obra de Rodoreda, i a la narrativa de postguerra en general. A més, havíem rebut la proposta de portar una adaptació teatral de La plaça del Diamant a Budapest, per part de la companyia catalana Mea Culpa, que ja havia visitat altres universitats i de la qual teníem una bona experiència amb una obra anterior i bones referències. Dos més dos a casa meva sempre han fet quatre, i ens hi vam tirar de cap: dedicaríem la sessió acadèmica a Rodoreda, presentaríem la nova traducció i, com a colofó, hi hauria la representació teatral.

La Jornada va tenir lloc el dia 7 de novembre passat. Va comptar amb la Dra. Neus Real, professora de la UAB i una de les veus més autoritzades sobre l’obra rodoredaiana, com a conferenciant principal. Ens va parlar d’Aloma, novel·la que ha estudiat i de la qual ha comissariat l’exposició que en celebra el cinquantè aniversari. Després, sis comunicacions més: a càrrec de Lucie Rossowová, professora de la Universitat Masaryk de Brno, sobre l’ús de l’imperatiu en La plaça del Diamant; sobre el joc de referències en el conte “Paràlisi”, a càrrec de Gemma Medina, editora i correctora; sobre la ciutat de Barcelona en la literatura catalana, a càrrec de Norbert Sándor, estudiant de català; sobre la fraseologia i l’humor en dos contes de Pere Calders, a càrrec de Blanka Békés i Imola Terbócs, també estudiants de llengua i literatura catalana; i sobre Mirall trencat, per part de l’estudiant de doctorat i traductora de Joan Sales, Kata Varju. A part d’aquests conferenciants, cal, també, destacar i agrair la presència dels professors i estudiants de Szeged, de Brno i de Zadar. Valorem molt positivament la presència de persones d’altres universitats, així com el fet que els alumnes s’impliquin en l’organització de la Jornada i en les comunicacions; ens sembla que tot plegat ajuda a crear lligams entre professors i alumnes, i no només a dins de la universitat, sinó també amb aquells centres que tenim a prop, com és el cas de ciutats o països veïns. Es tracta, al capdavall, de fer comunitat, d’arrelar encara més i mirar, entre tots, d’esperonar els alumnes perquè els estudis donin fruits.

Un cop acabada la sessió acadèmica, després de dinar, ens esperava la presentació del volum Kisgalamb és Cecília (‘Colometa i Cecília’), que aplega les obres abans citades de Rodoreda. La presentació va consistir en una conversa entre els directors de la col·lecció Katalán Könyvtár (‘Biblioteca catalana’, integrada dins la filial hongaresa de l’editorial L’Harmattan), la traductora Dóra Bakucz i la moderadora Petra Báder, professora de literatura del Departament d’Estudis Hispànics i exalumna dels estudis de català. La presentació va alternar els moments de conversa amb la lectura en català i hongarès de fragments dels llibres, a càrrec de l’estudiant Luca Radosnai i Gemma Medina.

Després de la presentació del llibre, ens esperava la representació de La plaça del Diamant en un local proper, el Három Holló, un bar amb equipament cultural. Davant d’una seixantena de persones, la companyia Mea Culpa va desplegar tot el seu potencial: amb només tres actors varen aconseguir fer-nos passar per davant dels ulls tota la novel·la, combinant escenes còmiques i musicals amb d’altres de serioses i profundes, sense deixar mai de ser fidels a l’obra de la qual partien. Una proposta engrescadora, que va entusiasmar el públic hongarès, el qual havia pogut gaudir de l’obra gràcies als subtítols que les alumnes Ágnes Szente, Imola Terbócs i Anita Turóczi havien preparat, i que havien estat projectats per Dóra Bakucz durant la representació. I no es tracta d’una exageració propagandística de qui escriu aquestes línies: l’obra va rebre una crítica positivíssima que es pot llegir en aquesta pàgina web, on es diuen, per exemple, coses com aquestes:

“No poder assistir en aquest esdeveniment hauria estat una pèrdua irreparable. Podríem pensar, amb sentit comú, que una petita companyia catalana que visita casa nostra seria la sorpresa més gran de la nostra temporada teatral? Tres actors, un escenari gairebé buit, poc attrezzo però significatiu, i una escriptora de la qual hem sentit poc a parlar. L’obra, tota ella, és un somriure tort, dolorós.”

Acabada la funció, sense ni tan sols sospitar que algun espectador havia tornat a casa per començar a escriure aquestes línies que acabem de reproduir, els actors, els organitzadors, els participants i els assistents a la Jornada vam cloure la vetllada sortint a sopar per celebrar que tot havia anat bé. L’endemà a primera hora hi havia classe, però, ja ho sabeu, els lectors som gent valenta.