«No m’imaginava que tindria l’oportunitat d’estudiar català a la universitat»

Autor:
Laura Villar García

Estudiar català a Salamanca: una experiència explicada en primera persona

per Jennifer Alonso Delgado

Aquest curs a la universitat ha estat el meu primer any estudiant català de manera formal. Això sí, el meu contacte amb aquesta llengua i la curiositat que em desperta ve de molt més enrere. Tinc família que va emigrar a la recerca de treball a Catalunya i, per sort, una cosina de la meva edat. Ella va ser la que va actuar en un primer moment com el meu nexe amb la cultura catalana i qui, a més, no va dubtar a introduir-me en el seu grup d’amics. Junts comentàvem programes com Crackòvia, Polònia o el Club Super 3, cosa que implicava que em passés bona part de l’estiu a Catalunya veient TV3 i fent l’esforç d’entendre el que deien. Una cosa que també em cridava l’atenció era anar al tren de rodalies o al supermercat i escoltar català per megafonia, o veure els noms dels productes a les prestatgeries i intentar pronunciar-los i aprendre-me’ls tots. En aquell temps no m’imaginava que quinze anys més tard tindria l’oportunitat d’estudiar a la universitat aquesta llengua, i gràcies a això assistir en estiu a una estada lingüística de quinze dies a València on només es parlarà català. Tampoc m’imaginava, fins i tot, que decidiria anar a estudiar un any a València, on el curs que ve també rebré classes en català.

Descriuria l’experiència d’estudiar català en una ciutat tan conservadora com Salamanca gairebé com un acte de rebel·lia. Quan el panorama polític està més crispat i, aquí, gran part de la població rebutja tot el que tingui a veure amb Catalunya i la seva gent, encara queda una mica d’esperança: més de mig centenar d’alumnes de la facultat de filologia van apostar per sortir de la norma i portar l’acceptació i el gust per la diversitat lingüística i cultural com a bandera. Amb aquest escenari no es fa estrany veure cares de sorpresa entre el teu cercle més proper cada vegada que comentes que estudies català per gust. Això sí, la quarta o la cinquena vegada que qüestionen la seva utilitat o el per què de la teva decisió ja has aconseguit desenvolupar tot un argumentari defensant la teva postura per no quedar de boig… Fins i tot acabes convencent a alguns!

Pel que fa a les classes, no és per presumir, però hem gaudit com nens petits. Després de tota una setmana assistint a classes magistrals convencionals, les classes de català dels dijous a última hora eren com una alenada d’aire fresc. En filologia anglesa, que es el que jo estudio, el normal és tenir assignatures a les quals assisteixen fins a cent cinquanta persones, així que en català, on a la meva classe normalment érem uns vint o trenta, sentíem que havíem tornat a l’institut, en el sentit que tot era molt proper. La professora ens deia pel nostre nom, ens coneixíem entre nosaltres, fins i tot podíem parlar voluntàriament, intervenir a classe quan calia… Increïble.

Per descomptat, gran part de la culpa del bon ambient que ha regnat l’ha tingut la nostra professora, que ha sabut com connectar amb nosaltres i com dirigir el grup per treure el millor de cadascú. Ella ha bolcat tot el seu entusiasme en les classes i ens ha descobert un món, però alhora s’ha deixat ensenyar pels seus alumnes perquè, tal com ella assenyalava convençuda en una entrevista per al programa Babel Català de Ràdio USAL, “aquesta idea de professor inqüestionable que entra en una aula i il·lumina els alumnes amb el seu saber s’ha quedat vella”. Seguint amb aquesta filosofia, ha tingut en compte les nostres peticions de veure la sèrie Merlí a classe (aconseguint fins i tot que comptés com a part de l’avaluació!) i hem assolit ensenyar-li a utilitzar el compte de Instagram de l’assignatura (@catalausal), després que ens confessés que no tenia ni idea de xarxes socials… Gràcies a aquest treball en equip ara ja podem dir amb orgull que a classe de català a Salamanca som “super moderns”.

I és que encara que l’assignatura es digui “Lengua Catalana” no tot ha estat gramàtica i més gramàtica, que és al que ens tenen acostumats. A classe hem parlat de música, poesia, sèries, pel·lícules, personatges i programes coneguts, festivitats, tradicions i gastronomia… Des del Tió de Nadal fins a la llegenda de Sant Jordi, passant per l’himne Els Segadors, el “prou” del Josep Coní, la sopa de galets, la correcta preparació d’un pa amb tomàquet o la mítica discoteca barcelonesa Pont Aeri que ens va portar a classe l’Oh Jennifer de Els Catarres.

També hem fet un munt d’activitats. El primer semestre érem molt tímids i se’ns va caure el món al terra quan la Laura ens va proposar recitar un poema a la Jornada d’Estudis Catalans en honor a Pompeu Fabra, encara que al final tot va sortir molt bé (https://xarxa.llull.cat/blog/efemeride-fabriana-a-la-usal/). A més, ens van visitar dos professors de universitats catalanes per donar-nos dues conferencies sobre lingüística i historia de la llengua catalana. Nosaltres, acostumats al català central que ens ensenyen, ateníem atònits a les seves explicacions pensant que no parlaven igual ni amb el mateix accent que la nostra professora, que alguna cosa estava fallant.

D’esquerra a dreta: la Cristina, el Joel, jo i la Sílvia recitant «Avui les fades i les bruixes s’estimen».

No obstant això, per quan ens va visitar la poeta Nora Albert (Helena Alvarado), ja estàvem previnguts i ens costava cada vegada menys distingir i comprendre les diferents variants del català. La Nora ens va explicar una mica sobre la seva forma de vida, la bellesa d’Eivissa, i va acabar recitant alguns fragments dels seus poemaris. Va venir acompanyada per la Marcela Friederichs, qui ens va mostrar algunes de les seves interpretacions personals a veu i guitarra dels poemes de la Nora. Entre les dues van crear a classe una atmosfera molt dolça i romàntica que ens va posar ben nostàlgics a tots. Quan va acabar ningú volia anar-se’n de allà, realment ens vam quedar embadalits amb el seu espectacle poètic-musical. També en la mateixa línia hem tingut l’oportunitat d’assistir a una trobada amb el poeta barceloní Eduard Sanahuja.

Per culminar, ens vam atrevir a presentar entre tots un vídeo amb motiu del Dia Mundial de la Poesia del 21 de març. Va ser una experiència molt bonica perquè tota la classe va participar amb el seu granet de sorra recitant versos del poema “Poesia. Música de l’ànima, teixida amb paraules” de la Rosa Fabregat en diferents idiomes (si encara no l’heu vist, mireu-lo aquí). Tots ens vam implicar amb el projecte, i es per això que el vídeo reflecteix clarament la unió, el vincle que es va crear, i l’afecte amb el qual es va fer. De fet, va acabar sent l’elegit per projectar-se a la Institució de les Lletres Catalanes a Barcelona!

Durant tot el segon semestre gran part de la classe ha participat en el programa de ràdio de la universitat Babel Català. Al meu en particular, em va tocar anar a gravar la primera setmana i sentia molta responsabilitat. Era una experiència molt nova i mai havia fet res semblant. Havíem de parlar durant uns quinze o vint minuts només en català i si t’equivocaves estaria gravat i ho escoltaria tot el món. Al final i malgrat els nervis que hem passat tots, hem estat els primers a passar l’enllaç al programa a tots els nostres amics i familiars amb molt d’orgull perquè ens escoltessin (aquí deixo el link a tots els nostres programes: http://radio.usal.es/programa/babel-catalan/).

Les últimes setmanes també han estat molt diferents de la resta d’assignatures. Quan més aclaparats hem estat, a classe de català hem tingut dues activitats amb les que hem desconnectat una mica de tot i hem tingut un ambient molt més distès (sense deixar mai d’aprendre: això és el que sempre m’ha agradat). Primer ens va visitar un grup d’alumnes de literatura catalana que eren originaris de territoris catalanoparlants. Ens van fer unes exposicions on ens van explicar com és viure sota el seu punt de vista en alguns territoris i com en cada lloc es parla de diferent manera. Crec que aquesta visita ha estat molt enriquidora per a nosaltres perquè ens ha permès apropar-nos a la seva cultura des d’un punt de vista més íntim i personal; per exemple, la Micaela d’Eivissa i el Pau de Mallorca ens van fer reflexionar sobre el problema del turisme de masses que pateixen algunes illes i com ho viu la seva gent, i la Lucía de Cornellà de Llobregat ens va explicar com és viure a Barcelona i tenir una educació en català sent de família castellanoparlant.

L’últim dia de classe vam celebrar una “festa de fi de curs”. Vam començar jugant a un trivial que nosaltres mateixos vam traduir al català. Després, vam fer un berenar en què tothom va aportar alguna cosa: empanada, pastís de poma, Cacaolat, creps, aperitius, refrescs, i la professora, fent honor a la terra,ens va fer tastar un licor de crema catalana (a falta de Ratafia de Girona…). Hi havia música de fons (en català, és clar), vam estar xerrant com el grup d’amics que hem format en aquesta assignatura, i vam acabar brindant per un curs que sens dubte no oblidarem.

Sembla obvi dir això però, per tot el que he explicat, recomanaria sense cap dubte fer el pas de matricular-se en aquesta llengua si es té la oportunitat. A Salamanca la tenim, i els companys i professors amb els que et juntes són una sort, l’ambient és molt liberal i proper. Jo, per descomptat, els trobaré molt a faltar i estic segura que aquesta serà una de les experiències que més recordi dels meus anys universitaris.