Efemèride fabriana a la USAL

Autor:
Laura Villar García

Comença a pondre’s el sol i fa fred, però un fred d’aquells secs, “saludables” en diríem. Els carrers més cèntrics de la ciutat s’emplenen poc a poc d’estudiants i curiosos preparats per festejar el Fin de Año Universitario, un esdeveniment ben esperat. Paral·lelament, just al costat de la Catedral Nueva, un altre espai es va omplint de gent, més silenciosament i per un motiu ben diferent: apropar als alumnes a l’Aula Minor de la Facultat de Filologia de la Universitat de Salamanca (USAL) per commemorar –juntament amb l’Institut Ramon Llull- una Jornada d’Estudis Catalans dedicada al gramàtic Pompeu Fabra, que compleix enguany l’efemèride dels 150 anys del naixement i els 100 de la publicació de la Gramàtica Catalana, tot un referent que des de la nostra Universitat, pionera en estudis filològics, calia reconèixer.

Així començava el vespre del passat dijous, 13 de desembre, a la ciutat universitària més antiga del país. I és que, a diferència del que alguns puguin pensar, el català ha estat i és una llengua cabdal a la Universitat salmantina. Hi té ja una tradició reconeguda i s’hi ensenya des de fa diverses dècades. Alguns noms ben destacats l’han impartit, com l’acadèmic José Antonio Pascual i el professor Adolf Piquer Vidal, que va consolidar-lo durant més de quinze anys. Actualment, roman en bones mans: Àlex Martín Escribà va agafar-ne el relleu l’any 2008. Dins de la Facultat, l’Àrea de Filologia Catalana és un espai des d’on s’ensenyen la llengua i la literatura catalanes, s’organitzen trobades i congressos per a la seva investigació i difusió i es promouen altres activitats com ara la ràdio i el teatre en català. Cada nou curs, l’alumnat creix: aquest any han estat més de quaranta els alumnes que han començat a estudiar català des de zero.

Quan, pocs minuts després de dos quarts de set, es va encetar la inauguració de l’acte, conduïda pel vicedegà, Javier de Santiago Guervós, el director del departament de Llengua Espanyola, José Antonio Bartol Hernández, i el professor de l’Àrea de Català, Àlex Martín Escribà, la sala albergava ja prop d’unes trenta persones expectants per les dues ponències anunciades a la programació de la jornada. La primera, del ja citat Adolf Piquer, actual professor de la Universitat Jaume I de Castelló, va desgranar les característiques de la literatura del tardofranquisme i les connexions amb el seu context històric. La segona, del Narcís Iglesias Franch, investigador en el marc del grup de recerca d’Història de la Llengua i Llengua Normativa de la Universitat de Girona, va apropar l’auditori a la temàtica que, al capdavall, motivava la reunió: la figura de Pompeu Fabra i les seves raons per a la codificació de la llengua. Més enllà de l’evident interès de les intervencions, les diferències en la parla i l’accent dels dos professors potenciaren la riquesa del moment – així ho comentaven alguns estudiants d’entre el públic.

En el segon bloc de la trobada, el protagonisme va passar a ser exclusivament dels alumnes de català de la facultat, els veritables artífexs de tot plegat. La taula principal, abans presidida pels dos doctors, estava ara ocupada per cinc estudiants disposats a parlar i reflexionar sobre la seva experiència com aprenents de llengua i literatura catalanes a la USAL. Els escoltaven ja més de cinquanta persones: alumnes, docents i investigadors novells d’estudis diversos. «Puc entendre el 100% quan algú parla català, però em costa molt parlar-lo i escriure’l. També m’agrada molt la lectura i vull poder llegir novel·les i còmics originals en català», deia la Fàtima, de Galícia, estudiant del Grau en Estudis Orientals. La Juliette, en canvi, estudia Filologia Hispànica a França i aquest curs ha triat Salamanca com a destí per la seva beca Erasmus; té l’obligació d’estudiar català i portuguès en el seu primer any de carrera per, més tard, escollir quina de les dues llengües vol presentar a les oposicions per ser docent: «Penso que el català té connexions amb el francès i això m’agrada. A més, tinc família a Catalunya, i vull parlar amb els meus cosins en la seva llengua», explica. L’Andrea, com la Fàtima i la Juliette, ha començat a estudiar català aquest mateix curs. És estudiant de Biologia a Puerto Rico i a Salamanca estudia Llengua Catalana com a assignatura de lliure elecció: «El meu avi sempre em diu que naixem amb una capseta d’eines buida, que a poc a poc omplim amb tot el que aprenem. Aunque a Puerto Rico no… no lo vaya a aplicar directamente, el català és una eina a la meva capseta, per sempre». L’esforç de les tres per expressar-se en català, tot i fer només tres mesos que l’estudiaven, demostrava la seva motivació i el seu respecte cap a la llengua fabriana.

Tot seguit, també prengueren la paraula el Pablo, de Villanueva de la Serena (Badajoz), i l’Iván, de Valdepeñas (Ciudad Real). Tots dos van començar a estudiar català fa dos anys i, tot i que ara ja no l’estudien a la facultat, segueixen parlant-lo i tenen la intenció d’examinar-se al juny per aconseguir un nivell més alt del que ja tenen certificat. «Jo crec que el meu primer apropament al català va ser el futbol, perquè m’agradava molt el Barça», comentava el Pablo, entre somriures. I seguia: «Soc d’Extremadura, però quan tenia 15 anys vaig anar a Catalunya i vaig convertir-me en un enamorat de la ciutat de Barcelona. Quan se’m va presentar l’oportunitat d’estudiar català al grau de Romàniques, no ho vaig dubtar ni un moment». Ara, el Pablo és estudiant del Màster en Patrimoni Textual i Humanitats Digitals de la mateixa facultat. El seu català sorprèn per la seva perfecció, com el de l’Iván, estudiant de tercer curs de Filologia Italiana que explicava que estudia català per diverses raons, «sobretot perquè m’interessen les llengües i, en especial, les romàniques. Però, a part d’això, m’interessa molt la situació política de Catalunya. Poder llegir i entendre el català em permet acostar-me a la seva realitat més directament, sense tenir com a intermediaris alguns mitjans que… que ho embruten tot».

El colofó de la jornada va consistir en un recital de poesia per part de tots els alumnes que estaven presents que, organitzats en grups, van escollir poemes de Joan Maragall, Josep Palau i Fabre, Joan Salvat-Papasseit, Joan Brossa, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè Marçal, Cèlia Viñas, Quima Jaume, Marta Pessarrodona, Rosa Leveroni i Nora Albert com a representants literaris del vespre. Estudiants de procedències diverses, tant pels seus estudis com pels seus orígens i nacionalitats, s’organitzaren amb un sol objectiu: llegir poesia en llengua catalana. Es passaven el micròfon neguitosos; per alguns, aquells eren els primers versos en català que pronunciaven. Eren molt pocs, però, els que no tenien un somriure a la cara. Just abans de donar per acabat el recital, un alumne va sorprendre amb la lectura d’un poema d’autoria pròpia. En català!

Així es va clausurar la Jornada i, tal i com la Minor s’havia emplenat, ara s’anava buidant entre comiats i mostres de satisfacció. Durant unes hores, la llengua catalana havia estat llengua vehicular i protagonista en un prestigiós espai de la ciutat de Salamanca. La trobada no només havia aconseguit reviure de nou l’interès per la llengua i la cultura catalanes a la Facultat, sinó també deixar constància de l’estima que inspiren en una ciutat aparentment (i només aparentment) hostil. Una clariana més que no “embruta”, una clariana que diu la veritat.